Jacques Darrida: Democràcia i sobirania

El pensament polític de Jacques Derrida (1930-2004) s’articula a partir de la noció d’aporia. La seva crítica a la sobirania, a l’Estat nació, a la violència fundadora de tota llei, a la comunitat excloent, a logo(fal) centrisme, a la representació… no deriva en un anarquisme ingenu sinó més aviat en una exigència ètic-política. Es tracta de, malgrat viure als Estats que tenim i de no haver superat la democràcia representativa, romandre oberts a l’heterogeneïtat, a tot allò que l’Estat i la seva construcció jurídica exclouen. Si defineix alguna cosa la democràcia, per a Derrida, és el fet de ser l’únic sistema obert, l’únic capaç de permetre el dret a l’alteritat. És aquesta exigència de justícia la que desborda tot dret i tota estructura estatal. La relació entre democràcia i sobirania esdevé així aporètica, no té sortida ni resolució, però per a tot Estat constituït, per a tot sistema polític que pretén tancar-se sobre si mateix i legitimar-se a partir d‟un principi fundador, la democràcia serà allò tan difícil de realitzar com d’exorcitzar. La resta no és sinó total.